viernes, 23 de enero de 2009

CARTA ALS PARES

LA MORT, UN TEMA QUE SE’NS FA DIFÍCIL
Un dels grans tabús que encara pateix la nostra societat és, sens dubte i per sobre del sexe, la mort. Parlar de la
mort, o fins i tot pensar en la mort, ens genera angoixa ja que és un fet del que no ens podem sostraure. Actualment,
gràcies als avenços científics, coneixem i controlem moltes coses sobre les quals abans pensàvem que no teníem
poder: decidir quan tenir un fill, curar malalties abans incurables, saber què li està passant a una persona que està
a tres mil quilòmetres. També hem aconseguit viure cada cop més anys i reduir la mortalitat infantil. Escapar de la
mort, però, continua estant fora del nostre control. Totes les cultures han especulat sobre què passa un cop deixem
de viure però la ciència ens pot ajudar ben poc a treure’ns la por sobre aquest tema.
Vivim en una societat que valora molt la joventut, el benestar, la salut i les alegries, però que tendeix a amagar la
tristesa, la malaltia i la mort, creant hospitals on morir i tanatoris on vetllar els morts.
On més present està la mort és en els mitjans de comunicació, però sempre com a tema de ficció o molt llunyà. Tot plegat
fa que tinguem amb la mort una relació menys quotidiana que anys enrera, que tinguem menys rituals socials per
afrontar-la, que l’allunyem de les nostres converses i, en definitiva, que no disposem de paraules per parlar-ne quan els
nostres fills ens pregunten. No hem d’oblidar, però, que la mort aporta sentit a la vida: tenir un temps limitat ens impulsa
a organitzar-lo, gaudir-lo i aprofitar més cada moment. Si no moríssim podríem caure en la deixadesa i l’avorriment
no deixant pas al canvi que porten les noves idees.
1
full d’assessorament de
l’escola de pares de la FaPaC
COORDINADOR DEL SERVEI: MARTÍ COSTA
[ ]
setembre/octubre 2002
49
Els pares eduquem als nostres fills
fent-los participar de la nostra vida,
dels nostres valors de la nostra
forma de fer i donant respostes i
explicacions a preguntes concretes
o a fets de la vida quotidiana.
En definitiva, la mort forma part de la vida, i si volem educar
als fills per la vida també els hem d’educar per la mort.
EDUCAR PER LA MORT
A part de l’angoixa que ens produeix aquest tema, educar
per la mort no és diferent que educar pel consum, l’autoestima,
la salut o altres aspectes. En tots ells:
• Els interessos que tenen els infants, els dubtes i les capacitats
de comprensió van canviant a mida que es van fent grans.
• Els fills aprenen del que veuen que fem, de les nostres
actituds, del que diem i del que no diem en el
transcurs de la vida quotidiana.
• Hi ha molts moments i situacions en que podem educar
sobre el tema de forma indirecta. Per exemple: igual que
saber esperar pot estar relacionat amb l’educació pel
consum, saber acceptar que “no tot pot durar sempre”
està relacionat amb l’educació per la mort.
Hem de tenir clar, però, que estar educats per la mort no ens
soluciona el problema ni ens estalvia el dolor que una mort
propera ens pot causar, això si, ens pot ajudar molt a afrontar-
la, pair-la i superar la situació que provoca.
EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE DE LA MORT
Fins l’edat de 4/5 anys els infants s’interessen i pregunten
coses sobre la mort per “curiositat científica”. A ells no els
angoixa, voldrien rebre respostes objectives i senzilles.
Sovint, els pares els responem amb dificultat, evitant-ho
sempre que podem i amb una gran càrrega emocional.
D’aquesta forma els infants van aprenent que aquest és un
tema sobre el què més val no preguntar gaire.
Als més petits, fins als 3 o 4 anys, els és molt difícil d’entendre
que la mort és irreversible. Si maten un mosquit i
després en veuen un altre, pensen que és el mateix que ja
ha tornat. De mica en mica, i amb la nostra ajuda, van
comprenent que quan es mor és per sempre. Tot i així,
poden pensar que viu en un altre lloc o d’una altra forma.
El dolor de la separació s’experimenta a totes les edats.
Quan es mor una persona, o fins i tot un animal, al qual
estimen, el troben a faltar molt. Poden pensar que els han
abandonat voluntàriament i sentir ràbia cap al mort, o bé
pensar que els han abandonat degut a alguna cosa que ells
no ha fet bé i culpabilitzar-se. A vegades als adults ens
sembla que és millor amagar la mort de les persones estimades
als infants per estalviar-los el dolor, però l’únic que
els estalviem és la possibilitat de que l’expressin, així com
la possibilitat de donar-los ajuda i companyia per a que ho
superin. Quan l’infant veu el mort, quan sap on ha anat a
parar el seu cos, pot expressar el seu dolor sense ressentiment,
guardar-ne una imatge honesta, deixar d’esperar que
torni, i començar, amb l’ajuda dels adults, a buscar altres
formes d’omplir el buit que la seva absència ha deixat.
Entre els 5 i els 7 anys van entenent moltes més coses de la
vida i de la mort. Ja no li diuen a la mare “quan jo sigui gran
i tu siguis petita....”. Comprenen que tots els éssers vius neixen,
creixen i moren, i també que quan es mor és per sempre
i s’acaben totes les funcions vitals. Es comencen a plantejar
la possibilitat de la mort dels pares amb angoixa. Una
por o una angoixa diferent de la nostra, perquè es concreta
en coses properes i quotidianes: “qui em portaria a l’escola?”
“no podríem anar junts al Tibidabo el diumenge”.
Tot i saber que no és possible, a vegades ens pregunten amb
un bri d’esperança “tu no et moriràs mai, oi?” o bé diuen “jo
no vull que et moris mai”. Si els diem que no morirem mai
no els ajudem gaire a superar aquestes pors, perquè, en el
fons ells saben que no és veritat. El que podem fer és, per
una part, reconèixer les seves pors, mantenir-nos més a
prop d’ells en els moments o dies que se’ls fa present aquesta
angoixa, i per altra part, explicar que encara falta molt per
que ens morim i que quan això passi ja no tindran ni les
necessitats ni les pors que d’ara, o també que sempre tindran
persones que se’ls estimaran i en tindran cura.
Entre els 8 i els 10 anys es plantegen la pròpia mort i accepten
que han de morir un dia o altra. Si els donem comprensió
i un marge de llibertat, ells mateixos són capaços d’anar
familiaritzant-se amb aquest aspecte inevitable de la vida.
Sovint ho faran a traves de l’humor, de jocs i històries de por,
de cançons macabres, o, fins i tot, de conductes que podríem
considerar poc reverents amb els morts o els cementiris.
A la majoria d’adolescents els preocupa mes la qualitat de
la vida que la mort. Quan la vida perd sentit, o es torna
massa dolorosa consideren que la mort pot ser un mal
menor. Comprenen molt bé el sentit de l’eutanàsia. I quan
tenen problemes grossos que no saben com solucionar
poden pensar en l’alternativa del suïcidi. L’amor, el suport i
la comprensió de la família en el seu camí cap a l’autonomia
els ajuden a tenir un major sentiment de control sobre
la seva vida, a estar segurs de les seves capacitats per superar
els problemes i tenir bones expectatives per al futur. En
aquestes condicions es fan més responsables de la seva
salut i de mantenir i treballar per una vida amb qualitat.
ELS NOSTRES FILLS/ES APRENEN DEL QUE FEM,
DEL QUE ELS DIEM I DEL QUE NO ELS DIEM.
Educar en el si de la família gaire bé mai vol dir que els
pares agafin un tema, es programin un moment adequat i
l’expliquin tot d’un cop. No, els pares eduquem als nostres
fills fent-los participar de la nostra vida, dels nostres valors
i de la nostra forma de fer i donant respostes i explicacions
a preguntes concretes o a fets de la vida quotidiana.
2
[ ]
SETEMBRE-OCTUBRE / NÚM. 49
Per educar en qualsevol tema, els pares, no ens podem limitar
a tenir informació i traspassar-la als fills, cal que reflexionem
sobre quines experiències els estem possibilitant i
quines actituds els estem mostrant:
• Estem receptius a les emocions i als temes que interessen
als nostres fills?
• Sabem expressar-los les nostres emocions?
• Evitem tractar el tema de la mort?
• Els apartem de situacions relacionades amb la mort?
• Quin paper prenem en els actes socials relacionats
amb la mort?
• Podem parlar de persones estimades que van morir fa
temps?
• Tendim a solucionar-los tots els problemes en lloc d’ajudar-
los a resoldre’ls?
La fortalesa de l‘adult, que pot parlar
amb tranquil·litat, donar consol i
trobar punts positius, els ajuda a
tranquil·litzar-se, a mirar els
problemes amb més objectivitat
i a buscar formes d’afrontar-los.
A alguns pares ens costa acceptar les emocions dels nostres
fills, especialment les negatives: la por, la tristesa, la
frustració, el ressentiment... Potser pensem que, si els fem
cas, l’únic que farem és perllongar-les, o potser, tenim por
que si els escoltem ens posem tant a la seva pell que no
serem capaços d’afrontar aquests sentiments. D’aquesta
forma els ensenyem que hi ha coses que no es poden compartir
i les úniques estratègies que els hi donem per seguir
endavant és oblidar o distreure’s. Contràriament, els
infants necessiten un adult capaç d’escoltar i comprendre
sense desmuntar-se. La fortalesa de l‘adult, que pot parlar
amb tranquil·litat, donar consol i trobar punts positius, els
ajuda a tranquil·litzar-se, a mirar els problemes amb més
objectivitat i a buscar formes d’afrontar-los.
Amb les preguntes que ens fan passa més o menys el
mateix, si no estem receptius o fugim del tema aprenen
que d’allò més val no parlar-ne amb els pares. Els infants
necessiten parlar per ordenar les seves idees, a vegades
volen respostes, però molt sovint el que volen és un
interlocutor que els pregunti i els ajudi a anar trobant les
seves pròpies respostes.
Tots tenim alguna forma de seguir pensant en les persones
que havíem conegut i que ja són mortes. Nosaltres
també els podem comunicar les nostres creences i les
nostres actituds envers la mort. Els infants, amb l’ajuda
dels seus pares, també arribaran a comprendre que, encara
que al morir s’acabin totes les funcions vitals, per als
qui han estimat una persona, aquesta sempre segueix
existint. No hauríem de deixar de parlar de les persones
que han mort, als infants els ajuda a acceptar la mort
poder-ne parlar.
TREBALLEM LES ACTITUDS RELACIONADES
AMB EL TEMA DE LA MORT
Hi ha actituds, formes de fer i habilitats que, si les treballem
amb els fills, els ajudaran a afrontar les preocupacions per la
mort, a pair el dolor que una mort propera suposa i a reconstruir
la vida després d’una pèrdua. Algunes d’entre elles són:
Aprendre a acabar les coses ,a gaudir de les coses bones
(una estona de joc, les vacances...) tot i saber que tenen un
final i saber acabar-les bé. Tenir consciència de que les
coses tenen un inici i un final ens motiva a aprofitar plenament
cada moment, a més, quan s’ha acabat podem
recordar, podem explicar i compartir amb altres les nostres
vivències. Als més petits, per tancar l’activitat de
forma agradable, els podem ajudar fent rituals de acomiadament
tant senzills com donar un petó, dir el que més els
ha agradat, mostrar un resultat o un aprenentatge, endurse
alguna cosa de record. D’altra banda, després, podem
transformar el que hem fet en una història compartida, per
riure o per explicar als altres, que algunes vegades podrà
prendre la forma d’un dibuix, d’un àlbum de fotos.
Ser positiu, saber agafar les coses bones de cada situació per
tirar endavant, encara que també n’hi hagi de dolentes. Sovint
les expectatives que teníem no es compleixen o ens surten
entrebancs que dificulten els nostres plans. Podem desanimarnos
completament o, després d’expressar la pena o la frustració,
començar a cercar les possibilitats que la situació ens ofereix.
Saber expressar les emocions, els dubtes i les inquietuds per
mitjà del llenguatge. Per poder-ho fer, els infants, necessiten
uns pares atents als senyals que manifesten. Igual que
els ensenyem a prendre consciència de que estan passant
fred quan comencen a tenir la pell de gallina o a tenir els llavis
morats, també podem ensenyar-los a donar-se compte
de quan comencen a estar inquiets, a sentir-se insegurs, a
sentir ràbia o altres emocions. Prendre consciència els possibilita
expressar, compartir, “domesticar” la emoció i, a
vegades, buscar formes d’actuar sobre el fet que la genera.
Saber demanar ajuda. Encara que els pares estem atents a les
necessitats dels nostres fills, no som ni clarividents ni mags.
Pot passar que alguna cosa no la captem. Els hem de traspassar
la responsabilitat de demanar ajuda, per a no donarlos
ajudes que no necessiten, limitant la seva autonomia. Per
aprendre a demanar ajuda necessiten haver tingut adults disposats
a ajudar-los, que els creguin, que no els ridiculitzin
quan manifesten els seus límits o les seves pors, i també
adults que els estimulin a responsabilitzar-se. Com en tot, als
inicis els hem de guiar més: potser farà falta que, davant
d’un plor, d’un “no en sé” o “no puc”, en lloc de resoldre’ls
el problema, els animem a precisar quina és l’ajuda que
necessiten. Per exemple: “va, vine explica-m’ho” o “t’ajudaré
a buscar per on començar”. També els podem preguntar:
“on t’has encallat?” “què podria fer per ajudar-te?”
Gairebé tothom està disposat a donar ajudes concretes, i
les persones que saben demanar-les les obtenen amb
facilitat. També són més hàbils per declinar aquelles que
no necessiten. Si es mor algú proper, a aquests nens, o
persones, també els serà més fàcil buscar les ajudes que
necessiten en cada moment, que poden ser des del con-
3
[ ]
SETEMBRE-OCTUBRE / NÚM. 49
sol i la comprensió fins a la distracció o el suplir funcions
concretes que feia l’altra.
Els infants necessiten parlar per
ordenar les seves idees, a vegades
volen respostes, però molt sovint el
que volen és un interlocutor que els
pregunti i els ajudi a anar trobant
les seves pròpies respostes.
Tenir sentit de l’humor. Gràcies a l’humor som capaços de
representar-nos les nostres dificultats com una cosa que
podem compartir amb els altres generant alegria. Sense l’humor
moltes de les dificultats, pèrdues o situacions doloroses
serien viscudes com tragèdies. Els infants aprenen molt de
pressa dels seus pares aquesta habilitat per treure’n un partit
positiu de les petites desgracies. Al nen que ha caigut la mare
li cura els genolls tot dient “quina patacada nano!” i el nen,
més tard, ensenya els genolls pelats als amics i representa
amb gran comicitat i orgull com ha estat la seva caiguda.
LLIBRES PER A INFANTS I PARES
Hi ha força llibres per infants i joves que tracten el tema
de la mort. La majoria estan en forma de conte. Creiem
que aquests llibres per a nens i joves és útil què els llegeixin
els pares: ja que expliquen les situacions des del
punt de vista dels infants i en un llenguatge adequat al
seu nivell, ens poden ajudar a comprendre com viuen els
infants la mort i també donar-nos recursos per contestar
més adequadament les seves preguntes. Si tenim més
interès en el tema podem aprofundir i trobar noves idees
en la literatura per adults. A continuació us oferim el
comentari d’uns quants llibres:
M. CORTINA I A.PEGUERO (2001)
On és el iaio? Edicions Tàndem. València.
És un conte dirigit a infants de 4/7 anys. L’avi de la
nena del conte ha “desaparegut” i ella busca l’explicació
que la satisfaci més entre tot el que li diuen i el que ella
pensa.
B. LABBÉ I M. PUECH (2001)
La vida i la mort. Col·lecció pensa-hi. Ed. Cruïlla. Barcelona.
És un llibre per pensar dirigit a infants de 8/12 anys.
Explica de forma divertida i entenedora les relacions
entre la vida i la mort i el valor tan d’una com de l’altra.
WILHELM, H (1989)
Jo sempre t’estimaré. Ed. Joventut. Barcelona
És un conte per infants de 6/9 anys que ens explica la
història d’un nen i la seva gossa que es va fent vella fins
que es mor.
POCH, C. (1996)
De la vida i de la mort. Reflexions i propostes per a educadors
i pares. Ed. Claret. Barcelona.
Aquest llibre ens ofereix una visió general de com
enfoquem la mort en la nostra societat i de com ho transmetem
a les noves generacions.
LEE, C. (1995)
La muerte y los seres queridos: cómo afrontarla y superarla.
Ed. Plaza i Janés. Barcelona.
En aquest llibre, a partir d’entrevistes a psicòlegs i a
persones que han sofert alguna mort propera, es vol ajudar
a comprendre al dolor que provoca la mort i donar
eines per viure el dol de forma positiva.
4
AUTORES DEL TEXT:
Núria Ribera (Psicòloga)
Susana Fernández (Psicòloga)
DIBUIX:
Sílvia Castelló
IMPRESSIÓ:
Servei d'Impressió
i Coordinació S.L.
PROHIBIDA LA REPRODUCCIÓ AMB FINALITAT COMERCIAL / D.L.: B-3440/97
AMB EL
SUPORT DE:
FEDERACIÓ D'ASSOCIACIONS DE MARES I PARES D' ALUMNES DE CATALUNYA
Cartagena 245, àtic
Tel. 93 435 76 86*
Fax 93 433 03 61
08025 Barcelona
C/. de la Rutlla 20-22
Tel. 972 21 92 12
Fax 972 22 25 60
17002 Girona
Avga. Catalunya 24, 1er
Tel. 973 28 18 29
Fax 973 27 17 02
25002 Lleida
Fortuny 23
Tel. 977 23 45 49
Fax 977 21 76 08
43001 Tarragona
FaPaC Escola de Pares
E P
[ ]

No hay comentarios:

Publicar un comentario